01/06/2026
Amb la música a una altra banda

Lorena, educadora social del Llar de Terrades, ens comparteix la seva opinió i experiència amb una de les persones a qui acompanya:
Ahir ens vam asseure a parlar sobre la seva vida. Els relats que compartia semblaven trets d’una d’aquelles pel·lícules tràgiques en què la salvació mai no arriba i el patiment sembla no tenir fi. Tanmateix, en cap moment els seus ulls es van omplir de llàgrimes; més aviat transmetien una serenor ferma. Eren uns ulls canviants: verds amb matisos marrons i negres; a vegades marrons esquitxats de verd i negre; altres, fins i tot foscos, gairebé negres, amb espurnes verdoses i castanyes. En tots els seus matisos, parlaven des de la fortalesa.
Em va resultar sorprenent la seva capacitat per no plorar. Jo contenia les meves pròpies llàgrimes mentre ella no deixava de verbalitzar els horrors que havia viscut en la seva infantesa, en la seva adolescència i també en gran part de la seva vida adulta.
Explicava, sense embuts, què va significar néixer al Camp de la Bota. Narrava la felicitat de les criatures que creixien entre barraques i vicis diversos i, sense adonar-se’n, es comparava amb aquelles vides alegres que no havien estat la seva. M’explicava, sense amagar-se, que quan van enderrocar aquells barracons i els van oferir habitatges a la Mina, res no va canviar. No tenia a veure amb el lloc, sinó amb la seva família i amb el mal averany que els perseguia des de feia massa temps.
No va dubtar a obrir-se i explicar-me totes aquelles anècdotes que avui expliquen qui és. Ho va fer com si es tractés d’alguna cosa passatgera, sense adonar-se que m’estava obrint el seu cor i també la meva ment.
Va recórrer totes les etapes de la seva vida, tot allò que un dia l’havia ferit: en l’àmbit mental, però també en el físic. Em va parlar de ferides obertes durant anys que avui són cicatrius. Tampoc no va contenir paraules en parlar de la seva vida adulta, d’aquells records que encara guarden els carrers del Barri Xino de Barcelona, concretament el carrer Robador. Parlava d’històries d’amor i desamor, però totes remetien al mateix: el patiment.
Va mencionar en diverses ocasions que havia passat temps difícils, que mai no va saber què era l’amor d’una mare. Fins i tot la descrivia com una persona perversa, la primera a ensenyar-li què era patir. Deia que se sentia protegida pel seu pare, qui sempre impedia que la seva mare li fes mal.
Em va parlar de les seves germanes i dels seus germans. Em va explicar que la seva mare havia venut una de les seves germanes a una dona rica que, poc després, la va canviar d’escola i mai més no la van tornar a veure.
Va assegurar que ni les seves germanes ni els seus germans havien rebut el tracte que ella va patir per part de la seva mare. Em vaig limitar a escoltar, a sostenir el lloc professional mentre la meva part més humana aflorava cada vegada que ens creuàvem la mirada i li deia: “Sento que hagis hagut de viure tot això”.
Em va explicar que, ja d’adulta, li va prometre a la seva mare que faria una cosa terrible a la seva tomba el dia que morís. Li vaig preguntar si ho havia complert. Em va assegurar que no n’havia estat capaç. Va somriure, satisfeta, com si estigués compartint l’anècdota amb una amiga.
Avui ha vingut amb el seu mòbil per demanar-me que li posés música. Volia escoltar aquella música gitana que ballàvem i cantàvem juntes. És un grup que li vaig presentar jo: Los Yakis – Mamita molona. M’ho va agrair, i els seus ulls van brillar.
Es va allunyar de mi i es va endur la música a una altra banda. Un lloc on estar sola.
Vaig treure el cap des del despatx i la vaig veure ballar. La vaig veure brillar.
Aleshores, per fi, vaig poder plorar jo també. Però aquesta vegada, de felicitat.