12/08/2026

Acompanyar fins al final: una mirada des de l’educació social

No són poques les ocasions en què em sorgeix la reflexió sobre si l’educació social és una disciplina capaç d’acompanyar els processos de mort i de final de vida, com desenvolupa aquest acompanyament i quines són les aportacions específiques que justifiquen la seva presència en aquest àmbit.

He acompanyat diversos processos des d’un enfocament més assistencial i, durant molt de temps, vaig entendre aquest acompanyament des d’un mateix lloc: ajudar la persona a comprendre la seva partida com una part més de la vida, acompanyar-la a transitar-la sense afegir més patiment de l’inevitable, acceptar que una etapa s’acaba, que la mort també forma part de l’existència i que marxar d’aquest pla no suposa un fracàs, sinó el tancament d’un recorregut.

Tanmateix, acompanyar des de l’educació social implica situar-se en un lloc diferent. Ja no som qui humiteja els llavis amb sèrum per alleujar la sequedat, ni participem en la decisió de suspendre una medicació, ni el nostre paper passa per intervenir sobre el cos. La nostra presència es sosté des d’un altre espai.

Fa aproximadament un any vaig acompanyar, des del meu rol d’educadora social, un procés de final de vida. Vaig anar a l’hospital la mateixa nit que vaig saber que aquella persona havia estat induïda al coma. Amb prou feines disposava d’una hora per ser al seu costat i dir-li tot allò que durant un temps havíem construït: com l’estimava, com n’era d’important per a mi i com agraïa tot el que havíem compartit.

Va ser un moment tan nostre com tants d’altres. La diferència era que ja no podia escoltar la seva veu. Havien desaparegut els seus comentaris sarcàstics, el seu humor irreverent i aquella manera tan seva de trencar qualsevol solemnitat. Tot i així, la seva essència continuava sent-hi.

Ho vaig confirmar quan una infermera em va dir que podia posar música. Li vaig demanar que sonés La Polla Records. La infermera, molt jove, va pensar que es tractava d’una broma. Estic convençuda que ell hauria somrigut davant d’aquella escena. Vaig insistir que era un grup real i que li encantava. Quan finalment va començar a sonar la música i la infermera va sortir de l’habitació, vaig començar a parlar-li.

Li vaig parlar de tot el que m’havia regalat. De les rialles impossibles de contenir, fins i tot en els moments més inoportuns, que ell sempre aconseguia convertir en apropiats. Li vaig parlar de les converses compartides, del que havia après al seu costat i del viatge que tant somiava fer. Un viatge del qual només vaig poder formar part acompanyant-lo a demanar cita per fer-se el passaport. Li vaig demanar que, d’alguna manera, continués somiant-lo amb força.

I aleshores va aparèixer la pregunta que encara avui m’acompanya: va ser suficient? És això acompanyar des de l’educació social? Què fem les educadores i els educadors socials en un procés de final de vida que no facin altres professionals implicats en la cura?

La resposta, almenys per a mi, es troba en el vincle professional.

Però el vincle professional no és un concepte abstracte. És allò que es construeix, gairebé sense adonar-nos-en, a les tutories, en les actuacions individualitzades, en els espais del tu i jo. En les primeres converses, quan les paraules amb prou feines apareixen; en les següents, quan la persona comença a confiar; després, quan ja no necessita explicar-ho tot perquè sap que serà compresa. És aquest vincle que, de vegades, ens fa plorar i, d’altres, ens retorna el somriure.

És precisament aquesta relació de confiança la que permet que l’acompanyament des de l’educació social adquireixi un sentit singular. Mentre altres professionals centren legítimament els seus esforços a garantir el confort físic, alleujar el dolor o preservar la dignitat corporal de la persona, l’educació social continua sostenint la dimensió relacional, biogràfica i emocional. Fins i tot quan ja no queden paraules. Fins i tot quan la persona deixa de respondre.

Perquè el vincle no depèn únicament de la paraula. Perdura en la presència constant, en els silencis compartits, en la música que desperta records, en les històries evocades en veu alta i en la certesa que la persona continua sent reconeguda més enllà de la malaltia. És, precisament, en aquest espai d’humanitat i de reconeixement on l’educació social troba un dels seus àmbits més significatius d’intervenció i d’acompanyament al final de la vida.