09/01/2025

Opinió a Social.cat: Cinquanta, cent mil o un milió d’habitatges

El diari Social.cat ha publicat el 9 de gener de 2024 l’article d’opinió “Cinquanta,cent mil o un milió d’habitatges“ de Fernando Díaz Alpuente, director general de la Fundació Acollida i Esperança. En aquest, es reflexiona sobre la problemàtica de l’habitatge a Catalunya i la manca de polítiques efectives per garantir l‘accés a un habitatge digne i assequible.

Podeu llegir el contingut de l’article a la web de social.cat aquí.

El Said no troba ningú que li llogui un pis, tot i tenir feina fixa i un salari de 1.500 euros. Molt menys un que reuneixi les condicions per reagrupar la seva família, que viu al Marroc. L’Héctor n’ha trobat un, però a un barri molt deteriorat en què es fa difícil refer la seva vida. L’Amparo ha aconseguit un habitatge de lloguer social, però a 40 kilòmetres d’on va viure tota la vida i on hi té les amistats i la seva filla, única família que li queda. 

Que l’habitatge és molt més que quatre parets ja s’ha dit milions de vegades. Però aquesta frase tan trillada, a la què acostuma a seguir una definició del que és una llar, es materialitza en la necessitat social de cada dia de milers de persones a Catalunya, especialment a la d’aquelles a les quals acompanyem les entitats socials. 

Crisis de l’habitatge social 

El Govern de la Generalitat sembla que s’ha posat mans a l’obra amb el tema de l’habitatge, i el President va anunciar, a l’agost de l’any passat, un pla per construir 50.000 habitatges públics. Amb aquesta mesura, volen aconseguir que la majoria de la població pugui viure millor en un habitatge. 

La mesura no és pas nova. Són ja molts governs, de la Generalitat o de l’Estat, que fan l’aposta per vincular l’extrema necessitat social d’habitatge a un ambiciós pla de construcció de nous habitatges. L’increment de l’oferta, diuen, provocarà el descens del preu. Però, com tot a la vida, l’important està a la lletra petita. En quines condicions d’accés es faran aquests habitatges? Seran de compravenda? Amb préstecs públics o privats? Tornaran al mercat privat quan finalitzin la seva condició d’habitatge públic? A on es construiran aquests habitatges? Quines feines es podran trobar prop d’elles? Quin temps ens portarà aixecar tots aquests habitatges? 

Vam perdre la millor oportunitat, una d’històrica, de tenir un parc d’habitatge públic quan es va crear la SAREB amb l’objectiu de recomercialitzar l’habitatge buit (o que es va buidar via desnonaments) amb la crisi de 2008. I aquesta oportunitat no tornarà a produir-se mai més. Aquell gran forat en què es van abocar totes les oportunitats perdudes es va fer tan profund com la necessitat social d’habitatge de les persones que vivim a Catalunya. Primer, evidentment, hi van caure les persones més excloses. Ara, més de 10 anys després, hi cauen classes mitjanes. 

Potser la construcció dels 50.000 habitatges ajuda a resoldre aquesta crisi de l’accés a l’habitatge, perquè no només en construïm sinó que els fem assequibles, socials i, a més a més, som capaços de teixir una dinàmica que produeixi feines prop d’aquests nous barris. Però, quan hem vist passar tantes oportunitats, i tantes polítiques de construcció d’habitatges nous, com a poc tenim el dret a ser-ne escèptics.  

La raó es que per trobar respostes a aquestes preguntes que ens fem des de 2008 cal fer-ho tot. Tot. Quan parlem de resoldre el tema de l’habitatge, hem de poder aprofitar absolutament totes les oportunitats i opcions que tenim sobre la taula. La construcció, la compra, la regulació, la mediació, la promoció, el lloguer, la reforma, la renovació i fins i tot l’expropiació. Perquè, a hores d’ara, les problemàtiques associades amb l’accés a l’habitatge han esdevingut tan variades, amb casuístiques absolutament tan diverses i necessitats tan urgents, que no hi ha eina ni recurs que ens puguem permetre el luxe de no fer servir. I perquè si ens concentrem en una sola resposta, ja podem construir cinquanta, cent mil o un milió d’habitatges, podem enrajolar cada centímetre d’aquest país, que continuarem sense resoldre una crisi que ja fa massa temps que perdura.