19/09/2025

Superherois sense capa 

Dijous a la tarda. Arribes pensant que serà un dia tranquil i… dues ambulàncies grogues davant del Convent dels Franciscans a la Bisbal d’Empordà. I tu, amb el te matcha encara calent, penses: “Avui no tocava capítol de drama, no?”

Un resident entra en parada cardíaca i els nostres superherois del dia són en Pablo i la Nuri, fent RCP amb una sang freda i una determinació dignes d’una pel·lícula. No hi havia banda sonora, ni càmera lenta, ni capa al vent… però sí molta humanitat.

Llavors, passa. El resident, aquest guerrer indestructible, obre els ulls. Respira. Ens mira. I aquí és on et cau a sobre tot el pes de la feina que fem. Perquè darrere cada medicació, cada horari, cada esmorzar i cada taller hi ha vides plenes d’històries. Vides, que sovint han estat dures, carregades de lluites, de pèrdues i de ferides invisibles. I tu ets allà, dia rere dia, posant-hi el cor, encara que a vegades no et quedi gaire aire per respirar.

En aquests moments recordes que no només cuidem cossos, cuidem persones. Cuidem les seves pors, els seus records, les seves manies i les seves petites grans victòries. Hi ha dies que et desesperes, que voldries que el món s’aturés, però quan algú torna a obrir els ulls després d’estar a punt de marxar… Ho entens tot. I saps per què ets aquí.

Potser no portem capes, però cada dia, sense adonar-nos-en, fem de pont entre la vida i la fragilitat. I sí, això ens desgasta, ens remou i ens fa riure quan sembla que no hi ha res a riure… però també ens recorda que aquesta feina és, sobretot, compartir vides.

“Perquè al final, cuidar és això: posar-hi el cor, encara que se’t trenqui una mica cada dia.”

En memòria de Joan Antoni (1967 – 2025), el superheroi sense capa que volia volar a Cuba… Descansa en pau.

Text íntegre redactat per la Queralt Vidal, educadora social del Convent dels Franciscans.