10/07/2025

Opinió a Social.cat: La pobresa fa mal

La pobresa no és una xifra, la pobresa es converteix en dolor quotidià per a moltes persones i cal aixecar la veu. Aquest article del nostre director, Fernando Díaz, per Social.cat, ens convida a mirar de cara la realitat de l’exclusió social.

Matthew Desmond està enfadat. I el Matty no és qualsevol. És sociòleg, premi Pulitzer fa uns anys pel seu llibre Deshauciadas, que va escriure després d’anys i anys convivint amb persones que patien desnonament darrere desnonament. Persones adultes que mai havien viscut més de vuit mesos seguits al mateix habitatge. Així que el fet que el Matthew estigui enfadat no és fútil. Ho està per un sol motiu: no es creu que realment es vulgui posar fi amb la pobresa al seu país. És per això que ha escrit un llibre com Pobreza made in USA, per denunciar i posar cara i ulls a la pobresa. És una emprenyada, la del Matthew, molt contagiosa. Perquè, com ell diu, la pobresa no és només una xifra o un objectiu, o un repte, o qualsevol altra cosa que el màrqueting polític vulgui resignificar. La pobresa és mal, mal físic. És trauma, és solitud, és inestabilitat i tornar a començar sempre que algú altre vol que tu tornis a començar. La pobresa és manca de llibertat, no tenir ningú a favor i tenir a tothom en contra. És vergonya, alienació, saturació mental. I, molt sovint, molt més del que ens imaginem diria, és presó, deixar de pertànyer a tu mateix.

Si ho penses bé, és normal estar enfadat igual que el Matty. Perquè a Catalunya també hem viscut traumes socials que no han estat resolts, ni solucionats i ni tan sols esmenats. El 2008, quan va començar aquesta crisi o trauma irresolt, hi havia un 22,7% de la població catalana en risc d’exclusió social, és a dir, 1.600.000 persones. El 2024, més de quinze anys després, n’era el 24%: 1.900.000 persones. I en tot aquest temps hem tingut fins a sis presidències diferents. De fins a cinc partits polítics diferents. I tots van dir el mateix: posar fi a la pobresa és una prioritat, i farem els pressupostos adients per aconseguir-lo.

Però vet aquí un gat, vet aquí un gos, que en quinze anys no només no han aconseguit reduir el problema, sinó fer-lo encara més gran. 300.000 persones més gran, concretament. 300.000 persones més que han patit diferents mals físics i psíquics, traumes, manca de control sobre les seves vides, vergonya, alienació: manca de llibertat per ser-hi elles mateixes.

15 anys. Sis governs. Cinc partits. Molts pressupostos (alguns, els més socials de la història, ens van dir unes quantes vegades). Una sola cartera de serveis socials, i diverses convocatòries d’ajuda a la tasca de les entitats, es diguin COSPE, CONVO o COSIFE. Molta feina feta amb professionals de l’Administració Pública que han treballat de valent estretament amb les entitats i amb les responsables polítiques de cada moment, que s’han jubilat sense poder fer-ne traspàs o que han perdut la il·lusió perquè han vist això, 300.000 persones més.

I resulta que, després de quinze anys, no som capaces de veure les conseqüències de tot això. Quin tipus de maternitat o paternitat han de tenir aquells nens i nens que amb 12 ó 13 anys van veure la BRIMO o l’ARRO tirar a terra la porta de casa seva? Quina mena de societat es construeix amb avis i àvies a les quals van fer fora de la seva habitació? Quins estudis poden fer les que han estat obligades a conviure amb tota la família a un saló reconvertit en habitació de relloguer?

Volem construir la societat del segle XXI amb totes les ferides de la crisi de 2008 encara supurant, obertes i gangrenades. Amb ferides noves i més profundes que llisquen pels solcs de la pandèmia, d’innumerables polítiques frustrades, projectes socials decaiguts, de barris desallotjats pel capital internacional.

I ho volem fer a cop de debat mediàtic (ara, la DGAIA, ara una altra cosa), a cop roda de premsa amb anunci, a cop de plans mil·lenaris sense pressupost que els donin suport, a cop de xantatges socials o a cop de criminalitzar unes entitats socials que podem fer més, segur, per fer més visible l’exclusió social i la pobresa, però que podem fer poc més del que ja fem amb els recursos que tenim i la feina administrativa i burocràtica que l’Administració ens exigeix cada any.

Volem tenir un bon debat sobre aquestes 300.000 persones i sobre les altres que falten per fer-ne un total d’1.900.000. Un debat que es tradueixi en abocar tots els recursos necessaris, que deixi enrere els tòpics sobre les polítiques socials. Volem, com a entitats socials, ajudar a alliberar a aquestes gairebé dos milions de persones, i no dedicar-nos tant a haver de defensar-nos, justificar-nos o barallar-nos amb l’Administració per quatre comes mal posades a un formulari. Volem ser part d’aquesta construcció col·lectiva que tant necessitem si, de veritat, volem eliminar tot el mal físic, trauma, solitud i misèria que comporta viure en exclusió social.