Actualitat

25/05/2016

Entrevista a Estíbaliz López Torrent, patrona de la Fundació Acollida i Esperança

IMG_8274

“Em vaig enamorar de la Fundació perquè simbolitza el que crec que hauríem de fer tots: dedicar temps als altres”

Estíbaliz López Torrent (Badalona, 1973) és metgessa i patrona de la Fundació Acollida i Esperança. Explica que quan va acabar la carrera de medicina, havia de fer el MIR però tenia mig any lliure abans de començar l’especialitat. La seva veïna, la Pilar Casanovas, un dia xerrant li va explicar que feia de voluntària a la casa d’acollida de Can Banús i li va interessar molt. “Vaig començar a venir acompayant-la dos dies a la setmana el 1998 i després ho vaig fer ja de manera individual. Vaig estar molts mesos col·laborant amb qualsevol tasca de la casa, des de estendre la roba o ajudar a la cuina fins a organitzar xerrades amb professionals de la medicina que venien a parlar amb els usuaris o conversar molt amb ells sobre el que necessitaven o el que volien. Durant tota l’especialitat mèdica pujava un o dos cops per setmana i em va encantar.” L’Estíbaliz explica que es va enamorar de la Fundació perquè simbolitza el que creu que hauríem de fer tots: dedicar temps als altres ajudant amb qualsevol cosa que sigui necessària.

Quan va acabar la residència, va coincidir que la metgessa que treballava a Can Banús va plegar i es va incorporar ella com a metge un cop a la setmana, ja amb un horari fixe. “No sé quants anys he estat cada dimarts i/o dimecres a la tarda, depenia de l’horari laboral, ajudant a la infermera referent amb dubtes de la farmàcia, medicació, coneixement de les patologies, consultes i també passant visita.” L’Estíbaliz diu que aquestes hores a la setmana eren per a ella un luxe. També explica que des del 98 fins ara han canviat moltes coses, la casa ha crescut molt “a l’inici hi havia només uns 15 usuaris”, encara participava molta gent de la comunitat cristiana de base inicial i el servei no estava professionalitat. Recorda que “en aquell moment el VIH/sida era una patologia que no es considerava crònica i els usuaris venien molt deteriorats, amb consum actiu molts d’ells. La malaltia no estava tan ben controlada com passa ara amb els nous fàrmacs. I hi havia moltes defuncions. Pocs eren l’exemple d’un recorregut de superació i creixement que simbolitza l’entitat a dia d’avui.”

DSCF0360

DSCF0350

L’equip directiu de la Fundació va creure que seria una excel·lent incoporació al patronat i “arriba un dia en què em proposen ser patrona de l’entitat. És un moment que coincideix amb la meva maternitat i amb el fet que no podia pujar tant a Can Banús com abans i vaig canviar les hores de professional per les de patrona. Ho vaig acceptar amb il·lusió i també amb un mica de por i respecte, per la responsabilitat amb què m’ho prenc. M’hi sento molt bé, és un patronat molt divers que fa una tasca d’assessorament i seguiment del temes amb molt d’interès i implicació. I sempre em ronda pel cap què més podria fer, què més podria aportar a l’entitat.”