Actualitat

19/11/2015

La voluntària d’Itaca, Viqui Molins, rep el 32è premi internacional Alfonso Comín

Acte de lliurament del 32 Premi Internacional Alfonso Comín, atorgat a la monja Victòria Molins. Amb Ada Colau.

Acte de lliurament del 32 Premi Internacional Alfonso Comín, atorgat a la monja Victòria Molins. Amb Ada Colau. Foto: Oriol Duran per a El Punt Avui

La monja teresiana ha estat guardonada pel seu compromís amb els més pobres i per una vida dedicada a estar al costat de les persones més desfavorides i excloses, acompanyant-les, entenent-les i estimant-les

>> El text que segueix és la crònica que ha fet Mireia Rourera per al diari El Punt Avui del lliurament del premi a la Viqui Molins

Alfonso i Victòria, Victòria i Alfonso

MIREIA ROURERA
“Fa uns dies un bisbe va dir: doncs jo no veig tanta pobresa com diuen. És normal que no ho vegi –va dir ahir Viqui Molins–, perquè des de dalt no es veu el que està passant a baix.” La Victòria Molins, una monja teresiana que ja té 80 anys, en fa trenta, després d’un viatge a Nicaragua, va decidir que volia viure al costat dels més necessitats i aplicar l’Evangeli a peu de carrer. Que volia viure des de baix.

La monja teresiana rep el 32è premi internacional Alfonso Comín per la seva tasca amb els més desafavorits

Això és el que ha fet tota la vida al barceloní barri del Raval i per això, “pel seu compromís amb els més pobres, per una vida dedicada a estar al costat de les persones que viuen al carrer, les més desfavorides i excloses, acompanyant-les, entenent-les i estimant-les”, ahir va ser distingida amb el 32è premi internacional Alfonso Comín. En un acte molt emotiu al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona presidit per una alcaldessa que entenia molt bé de què s’estava parlant, Victòria Molins va ser ovacionada en rebre aquesta distinció en honor d’un home que des del catolicisme va viure un marxisme que el va dur a l’activisme social.

Victòria Molins, aquesta monja que no va vestida de monja, que visita les presons, que està al costat dels malalts de sida, al costat de prostitutes del Raval i que amb la seva empatia “escolta les persones i les fa sentir com a tals”, com bé va recordar Salvador Busquets, director de Càritas, va parlar amb orgull de tantes persones que, com ella, estan al costat dels qui tenen menys. Va parlar dels estralls de la crisi, dels desnonaments, de les persones que viuen amb una pensió miserable i no tenen res i va citar la seva estimada i enyorada mestra sor Genoveva, morta aquest estiu. De la crisi i dels exclosos en va parlar també Salvador Busquets: “En el món de l’exclusió mirem però comprenem poc, fem però estimem poc”, va dir, i va agrair que gent com la Viqui “han decidit estar amb els qui menys compten en aquesta ciutat”, una ciutat on tanta gent ha perdut la casa, ho ha perdut tot.

La Victòria Molins va agrair enormement el premi, que abans que ella han rebut persones com Nelson Mandela, el bisbe Casaldàliga o Leonardo Boff, i va reconèixer l’amistat que ha establert amb la família d’Alfonso Comín, mort el 1980, que coneixia poc. “Quan em van dir que em donaven el premi vaig anar directament a internet a buscar informació d’ell i els darrers mesos puc dir que m’ho he llegit tot. Ara puc dir que ell i jo, que vam néixer amb tan sols tres anys de diferència, vam viure la fe i el cristianisme molt diferent. Ell, des del marxisme i l’activisme polític i social, i jo, des d’un convent de monges de l’època on el marxisme no cal que us digui com era vist.”

Però la Viqui després d’anar a Nicaragua va iniciar un camí de conversió i d’activisme social que, després de tants anys, l’ha acabat portant a aquest combat de guerrilla de carrer amb què Comín (Front Obrer de Catalunya, Bandera Roja, Cristians pel Socialisme) avui combregaria tant. Dos mons que al principi eren tan diferents que al final, ves per on, han acabat per trobar-se.